Renda Mínima d’Inserció

La RMI és una prestació econòmica destinada a persones i nuclis familiars que es troben en una situació de risc d’exclusió social, que té com a objectiu la inserció sociolaboral (CAIB).

El nombre de persones beneficiàries de la RMI ha disminuït entre 2017 i 2020 en 1.117 persones, essent el nombre total de 1.187 persones al 2020. Les raons d’aquesta disminució s’han de cercar en les pròpies dinàmiques de funcionament d’aquesta prestació, abans que en la millora de les condicions de vida de les persones (atenent als nivells de pobresa i exclusió social que existeixen a Balears i exposats, entre d’altres, per FOESSA al seu informe de 2019). 

Les dones són clares usuàries de la RMI, atès que la vulnerabilitat en elles és més sovint que en ells. Atenent les dades de 2020, 1.084 dones varen beneficiar-se de la RMI a Mallorca, front als 436 homes; 47 dones i 29 homes a Menorca; 13 dones i 17 homes a Eivissa; i 7 dones a Formentera i 6 homes. Aquestes xifres, exceptuant a la illa de Mallorca, són molt més baixes que les registrades a 2019, atès que l’IMV ha substituït, en certa manera, aquesta prestació. 

No són poques les crítiques al sistema de la RMI. Principalment perquè, en estar subjectes a la inserció laboral, en trobar una feina retribuïda, la persona beneficiària de la prestació deixa de reunir les condicions per accedir-hi; però moltes vegades, la feina a què accedeix aquesta persona és molt precària: contractes temporals i de molt curta durada; contractes de substitució; o durant un període de temps de prova que, una vegada exhaurit, no porta a una contractació, ni molt manco indefinida. A més, cal no oblidar que la pobresa no s’explica només amb la manca de treball, sino que una persona pot ser treballadora i pobre alhora, perquè els salaris poden no arribar ni a cobrir el que es necessita per viure. De fet, el relator de la ONU sobre l’extrema pobresa, Philip Alson, declarava a febrer de 2020 que a Espanya el sistema de RMI no està ben estructurat i que no assoleix l’objectiu d’inclusió social.

Entre les crítiques més importants al sistema, destaquen la feixuga burocràcia, les baixes prestacions, la incompatibilitat amb la feina temporal o esporàdica i el requisit de la llar, quan moltes persones no tenen habitatge. A més, les persones menors de 25 anys, sovint vulnerables per ser població molt jove, estan excloses de ser titulars (però no de ser beneficiàries). Totes aquestes complicacions que obstaculitzen l’accés a una RMI s’han de tenir en compte en un context agreujat amb la COVID-19: moltes persones han necessitat i necessiten demanar ajudes econòmiques a l’Estat. En principi, la RMI està destinada a desaparèixer, atès l’extensió de l’IMV. De totes formes, cal no perdre de vista que moltes persones continuen subjectes a la valoració que facin el serveis socials municipals comunitaris bàsics, per tant, la burocràcia feixuga continua essent una realitat i les persones afectades per aquesta crisi han de fer front a despeses ordinàries però amb una situació completament extraordinària.