Trucades al 016 i usuàries d'ATENPRO

El servei telefònic 016, gestionat per especialistes, dona suport a les víctimes de violència de gènere, buscant solucions de manera ràpida i efectiva. Entre el 2016 i el 2019, es va observar una tendència decreixent en l'ús d'aquest servei, indicant millores en termes absoluts. El 2019, es van registrar 883 trucades per usuàries i 414 per familiars.

Tot i això, l'any 2020 va marcar un canvi en la tendència, evidenciant un augment amb 257 trucades més realitzades per les usuàries i 33 més per part de familiars. El 2021, malgrat una disminució entre gener i febrer, es van superar les 1000 trucades per usuàries. La corba va experimentar variacions al llarg de l'any, arribant al punt més alt al juny i mostrant una nova pujada al setembre, després de les vacances d'estiu.

El 2021, es va tancar amb 87 trucades per part d'usuaris i 39 per familiars i amistats, xifres superiors a les registrades els primers mesos de l'any. L'augment en les trucades no s'ha d'interpretar necessàriament de manera negativa, ja que reflecteix una consciència més gran sobre la intolerància al maltractament, amb familiars i persones properes implicant-se més en la lluita contra la violència de gènere.

El confinament del març del 2020 va representar un risc addicional per a dones convivint amb agressors. Encara que posteriorment no estiguessin confinades, les restriccions de mobilitat, tocs de queda i la incertesa al mercat laboral van afectar la salut mental i la convivència.

L'any 2022, s'observa un augment en les trucades al 016 per part d’usuàries, assolint un total de 952. A més, es van registrar 442 trucades realitzades per familiars/amistats al 061.

El 2023, les trucades per part d’usuàries van experimentar un increment significatiu, arribant a 1343. En contrast, les trucades de familiars/amistats al 016 van disminuir a 431. Aquestes dades indiquen una utilització creixent del servei per part de les usuàries i una disminució en les trucades realitzades per familiars/amistats en comparació de l'any anterior. 

D'altra banda, el 2020 es va evidenciar una disminució del nombre d'usuaris d'ATENPRO (Servei Telefònic d'Atenció i Protecció per a víctimes de violència de gènere). Aquest servei no només facilita la connexió de la dona amb un centre especialitzat en la violència, sinó que també ofereix seguiment i acompanyament en el procés de recuperació. Tot i això, el 2021 es va registrar un augment notable, passant de 144 usuàries a 192, establint un nou rècord des del 2011.

És important destacar que les dones que recorren a aquests dispositius ho fan per por de patir agressions, no només elles, sinó també les filles i els fills si en tenen. Aquests serveis es converteixen en eines fonamentals per brindar més protecció a la dona, i són especialment útils per millorar el seu benestar i sentir-se segures. Això no obstant, l'enfocament s'hauria d'adreçar no només a la protecció de la dona, sinó també a la intervenció social amb les persones agressores i a la prevenció a través de l'educació, un component essencial en la transformació social cap a un món lliure de violència.

Pel que fa a l’any 2022, la xifra es va mantenir en 192 usuàries. Mentre que les dades oficials de l’any 2023 son de 158 usuàries. Cal tenir en compte que les dades només agrupen fins a l’octubre, per la qual cosa el nombre podria ser menor.

 Víctimes mortals de violència de gènere 

Des de 2013, el recompte de víctimes mortals de violència de gènere a les Illes presenta alts i baixos, essent l’any que presenta més dones mortes per aquesta causa el 2016, amb 6 víctimes (5 més que l’any anterior). Tot i que a 2017 no va registrar-se cap mort per violència de gènere a Balears, sí al 2018, 2019, 2020 i 2021, que registra una dona (i un menor fill seu). Cal no oblidar que, en el conjunt de l’Estat Espanyol, 46 menors han estat víctimes mortals de violència de gènere (des de 2013 fins 2021, ja que aquesta dada no es recollia abans de 2013), i l’any 2021 és el primer a Balears. A més, la violència de gènere ha deixat, des del 2013 fins el 2023, 431 orfes menors d’edat (Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género).

Com pot veure’s al quadre, una gran majoria de les dones víctimes mortals de violència de gènere no havien denunciat el seu agressor, que és, en la majoria també, la seva parella amb qui normalment conviuen. Sembla que la denúncia és un mitjà eficaç, però la Macroencuesta de Violencia Contra la Mujer de 2019 revela que només el 21% de les dones víctimes denuncien l’agressió (dades nacionals) i cal buscar les raons en la por, la vergonya i la desinformació, però també en el fet que ho resolen soles (deixant a la parella o buscant ajudes alternatives) el que apunta a una manca de cobertura i atenció per part de l’administració. L’any 2020 van registrar-se 44 dones víctimes mortals de violència de gènere a nivell nacional (1.135 des de 2003, segons la Delegación de Violencia de Género). Cal destacar també que mentre més víctimes han nascut a altres països, no ocorre així amb les persones agressores, que en la seva majoria són nascuts a Espanya, contràriament al que molts mitjans de comunicació sensacionalistes volen mostrar. Les edats, tant de l’agressor com de la víctima, són molt variades, però destaca que una major part es situa entre els 31 i els 40 anys, és a dir, que són joves i educades en un marc de tolerància zero amb el maltractament, doncs des de 2003 es registren dades relatives a la violència de gènere i es començaren a difondre campanyes de prevenció i educació en aquest sentit. 

 Denúncies per violència de gènere 

En general, des de 2013, s’ha viscut un increment pel que fa a les denúncies per violència de gènere, d’un total de 4372 a les quasi 6500 que es presentaren al 2019; però l’any 2020 presenta una baixada en el nombre de denúncies, això no obstant a l’any 2021 es recuperen els valors d’abans de la pandèmia, amb un total de 6363 denúncies, quasi 500 denúncies més que l’any anterior. Va assenyalar-se per part del Observatorio contra la Violencia Doméstica i de Género, que durant l’estat d’alarma les dones van patir dificultats per denunciar als seus agressors, especialment en els mesos de confinament, tot i que l’activitat judicial va romandre oberta. Cal tenir en compte que l’any 2023 encara no tenim el total de dades anuals, per la qual cosa el valor pot ser considerablement inferior a la resta d’anys.  

El primer trimestre de 2021, 7 denúncies foren interposades per la víctima directament. El nombre es multiplicà al segon semestre, i augmentà fins a les 20 denuncies al tercer i quart trimestre. Les dades de 2021 mostren encara una reticència a fer la denúncia. La gran majoria de denúncies es tramiten mitjançant l’atestat policial amb denúncia de la víctima (4.906), però també per intervenció directa de la policia (766) i per l’atestat policial amb la denúncia de familiars (207). Els parts de lesions també són una via de denúncia molt important (370) (Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género). Pel que fa al 2022, les dades mostren un augment en el nombre de denuncies interposades. Per últim, cal assenyalar que les dades del tercer i quart trimestre del 2023 son incompletes perquè encara no es coneix la totalitat del nombre, però sorprèn l’augment del nombre de denuncies interposades per la víctima en relació als dos anys anteriors. Al primer trimestre es van interposar 41 denuncies i al segon trimestre 37.

Les ordres de protecció, més conegudes com ordres d’allunyament, han augemntat des del 2021 en relació al 2022, passant d’incoar-se 897 al 2021 a 1396, l’any 2022. D’aquestes, la majoria són adoptades i un quart són denegades. Pel que fa a les dades del 2023, cal tenir en compte que les fixres no son tan diferents que les del 2021 i tot i així noñes comptem amb les dades fins a l’octubre. 

No s’ha de perdre de vista que Balears és una de les comunitats autònomes amb major taxa de dones víctimes de violència de gènere, juntament amb Comunitat Valenciana i Múrcia (22 de cada 10.000 habitants). Tampoc no podem oblidar que les denúncies falses no són comunes, tot i que el sensacionalisme insisteixi en el contrari: els casos que acaben sense condemna per falta de proves no són denúncies falses. Considerar un volum alt de denúncies falses no és sino una mostra del masclisme imperant en la nostra societat, que se resisteix a avançar cap a la igualtat i el fi de la violència. 

 Treball de cures 

És evident que el desequilibri entre homes i dones en la cura dels membres de la llar i en la realització de tasques domèstiques respon en gran mesura als estereotips i rols de gènere imposats a través de la socialització diferenciada, però la pregunta que cal fer-se és: la crisi de la COVID-.19 reforça aquesta desigualtat o bé significa una oportunitat per repensar el repartiment del treball a casa (que també inclou el de cures)? Les darreres dades disponibles de l’INE respecte els usos del temps manifesten una bretxa considerable entre homes i dones, i especialment en quant a la llar i la família, ja que les dones treballen una mitjana de 96 minuts (aproximadament una hora i mitja) més que els homes a casa. 

Tot i que des de la publicació d’aquestes dades han passat deu anys, la realitat de la doble jornada continua essent vigent i s’aguditza en temps de COVID-19, perquè efectivament les dones s’han encarregat de mantenir la seva feina i continuar amb les tasques domèstiques i de cura que sembla li pertoquen, en un repartiment completament injust i desequilibrat, en base a rols de gènere i estereotips. Així, entre d’altres, les tasques de cura i domèstiques, vilipendiades quan no invisibilitzades, varen esdevenir essencials, tot i això, aquestes tasques s’infravaloren i no es consideren com a feina moltes vegades, el que fa que la població inactiva per tasques domèstiques, en què gairebé el 90% és femenina, caigui en un calaix sense drets laborals i molta precarietat. Amb la imposició del teletreball en temps de quarantena s’ha manifestat el conflicte de que la dona sigui la que més s’encarrega de les tasques domèstiques i de cura perquè la doble jornada es fa evident. 

El mòdul de l’Encuesta de Condiciones de Vida de l’any 2016 està dedicat a l’accés als serveis relacionats amb la cura de menors i dependents per part les llars espanyoles, aproximant-se al cost que assumeixen les llars a en relació a aquestes tasques. 

Les dones sempre tenen una dedicació major quant a la cura de persones dependents, en qualsevol edat, però sobretot entre els 45 i els 64 anys (gairebé 8 punts). De fet, hi ha menys distància entre homes i dones quan tenen edats compreses entre els 16 i els 29 anys i entre els 30 i els 44 anys (1,6 punts de diferència en ambdós grups), però molt especialment entre les persones majors, grup en el qual només 0,4 punts separen la dedicació de les dones de la dels homes, possiblement degut a que la dependència és més comuna a edats avançades i és habitual que les persones se’n cuidin de les seves pròpies parelles.

Aquest gràfic ens fa reflexionar sobre la relativa igualtat que existeix entre les persones més joves, educades en valors d’equitat (especialment a partir de 2003, quan comencen les estadístiques de violència de gènere i es posa sobre la taula política la necessitat d’encaminar-nos cap a una societat més igualitària); també entre les persones entre 30 i 44 anys, criades en la sortida del franquisme i en l’entrada d’Espanya, com a país democràtic, a Europa. No obstant, les persones entre 45 i 64 anys són les que varen créixer en la dictadura, i possiblement sota valors més tradicionals de repartiment de rols de gènere rígids. 

Ara bé, quan analitzem el recompte de temps dedicat a la cura per part d’homes i de dones a Espanya, la diferència d’implicació és molt clara: mentre hi ha un percentatge més alt d’homes que dediquen menys de 10 hores a la setmana a cuidar de persones dependents (7,1 punts per sobre del percentatge de les dones en aquesta categoria), i també d’homes que hi dediquen entre 10 i 19 hores a la setmana (una distància de 3,3 punts respecte de les dones), el percentatge de dones que dediquen més de 20 hores setmanals (una jornada parcial) és molt més alta que el dels homes (10,3 punts per sobre). 

El treball reproductiu, però, no només fa referència a la cura de les persones dependents (infants, majors i amb discapacitat); sinó que també al·ludeix a la cura de la llar, és a dir, el que es coneix com les tasques domèstiques. Si bé en la cura de nets i netes (observant el gràfic anterior, coincidirà normalment amb les persones de més de 65 anys) hi ha una major igualtat, atès que homes i dones hi dediquen les mateixes hores a aquesta tasca (tenint en compte que és el moment en què es dóna la jubilació, per tant, més temps lliure), en la resta, per a les dones implica més hores de feina, especialment pel que fa a les tasques de cura i d’educació de fills i filles (una distància de 15 hores entre homes i dones). També s’hi troben grans diferències entre homes i dones en les hores dedicades a les tasques de la llar (que inclou cuinar, però podem pensar també en tot allò que té a veure amb el manteniment de la llar), ja que elles hi dediquen gairebé el doble d’hores que ells. Només s’acurten les distàncies entre homes i dones en les tasques de cura a persones amb discapacitat, on les dones dediquen, tot i així, 6 hores més que els homes en el cas de persones amb discapacitat menors de 75 anys, i 4 hores més, en el cas de persones amb discapacitat majors de 75 anys.

Amb tot, segons l’Encuesta de Condiciones de Trabajo de l’any 2015, els homes dediquen quasi 40 hores a la feina remunerada (jornades completes en el mercat de treball ordinari), mentre que les dones hi dediquen poc menys de 34, atenent a que tenen més contractes de jornada parcial; ara bé, si ens fixem en les hores dedicades a la feina sense remunerar (molta d’ella, treball reproductiu que sosté el sistema productiu), les dones hi dediquen 12,5 hores més que els seus companys. Aquesta feina no només no es paga, sinó que sovint roman invisibilitzada i poc considerada.

De fet, segons la informació de l’INE referida a treball, de l'any 2020, el 14,3% de les dones que no tenen una jornada completa, manifesten que no accedeixen a ella per fer-se càrrec de menors i persones dependents (majors, malaltes o amb discapacitats), quan la proporció d’homes és únicament de 2,9%. Entre altres obligacions familiars i personals, tot i que no s’especifiquen, podem entendre les tasques domèstiques, i aquí, de nou, s’observa una diferència molt gran entre homes i dones: quasi un 8% de dones manifesten tenir una jornada parcial per dedicar-s’hi a altres obligacions familiars i personals, però només ho fa un 1,7% dels homes. Si la regulació del teletreball a Espanya no passa per tenir en compte les desigualtats de gènere i la necessitat (anterior a l’esclat de la crisi sanitària i socioeconòmica) de conciliació laboral i familiar, amb molta probabilitat les dones tornaran a ser les perdedores.

Treball domèstic i migració

No pot oblidar-se que una part important de les treballadores domèstiques i en activitats de cura són dones migrades: del total de persones que afiliades a la Seguretat Social en el Sistema Especial de Empleados del Hogar l’any 2023, el 83,3% són dones i d’aquestes, el 32,8% tenen nacionalitat estrangera, molt especialment provinents de Sud-Amèrica. També entre els homes, que ocupen una proporció molt menor respecte les dones afiliades en aquest règim, hi ha un major volum de persones estrangeres, superior al de les dones estrangeres (valors relatius al sexe). És a dir, entre els pocs homes afiliats al règim de la llar, quasi el 38% són estrangers.

Tot i així, aquestes xifres responen a les afiliacions, però moltes d’aquestes persones, que cal insistir, la gran majoria són dones, treballen en unes condicions particularment precàries, amb molta freqüència sense contracte, especialment en els casos de treball domèstic, vivint de manera aïllada, no declarada, no organitzada. En aquests casos d’economia informal, en no disposar dels drets mínims, si no es treballa, com va succeí amb molts de casos en el període del confinament, no es perceben ingressos. 

 Bretxa salarial 

El salari mitjà anual de Balears l’any 2022 fou de 21.765€ (darreres dades disponibles) era més baix que al conjunt d’Espanya (22.781€). 

Per altra banda, es pot veure que la diferència entre homes i dones és una realitat innegable, tant a nivell nacional com a nivell autonòmic. Per al conjunt d’Espanya, les dones guanyen 20.138€ de mitja,  quasi 5.000 euros menys que els homes (25.137€ mitja) , i 3200€ menys en el cas concret de Balears, on la mitjana dels homes és de 23.350€ i la de les dones 20.067€.

A més, segons la Encuesta Cuatrienal de Estructura Salarial (EAES), l’any 2021 (darreres dades disponibles). Aquesta dada suposa una millora respecte l’any antior (2020) on les dades mostraven que el 27,5% de les dones va tenir un salari menor o igual al Salari Mínim Interprofessional (SMI). Aquestes dades son molt diferents que la dels homes: 10,7% l’any 2020 i 11,9% l’any 2021. Aquesta relació es constant: els homes guanyen més que les dones en el marc de la seva feina remunerada. Per exemple, l’any 2021 entre el 7% de les dones tenen un salari que és de 3 a 4 vegades el SMI, la proporció d’homes és del 10,3%.

Tanmateix, convé recordar que les desigualtats tenen moltes cares i la que existeix entre homes i dones no és la única. La nacionalitat és un altre eix d’important desigualtat. Mentre les dones amb nacionalitat espanyola ingressen una mitjana de 21.300 euros a l’any, les dones estrangeres cobren poc més de 15.000€. La diferència entre els homes també és molt accentuada, atès que quasi 8.000 euros separen el salari mitjà dels homes espanyols del dels homes estrangers.